Garjola nº 3

La història d’un presidiari i escriptor

És vostè el senyor Albert Castellón Claramunt? Sí, jo mateix –vaig contestar mig adormit a les 8 am del passat dilluns –festiu– des del llindar de la porta d’una habitació d’hotel, un de molt xulo, d’aquests boutique amb cremetes per la cara, barnussos molsuts i jacuzzi incorporat. Res que hagués pagat jo, perquè els addcites als psicotròpics ens ho gastem tot en això, precisament. Ens hi estavem, la meva dona i jo, convidats per part de l’amo del xiringo, el que encara farà més gran la dimensió de la tragèdia que tot just començo a explicar-vos.

Qui m’ho preguntava era un mosso alt com un santpau acompanyat de dos més, no menys atlètics. I va i em diu, sense cap paràfrasi per a fer-ho més digerible: doncs queda vostè detingut. Li llegirem els drets un cop arribem a comissaria. Coooom? –va ser la meva resposta ponderada i inquisitiva– El que sent. Acabem de rebre la notificació d’un jutge que l’ha declarat en caça i captura. Puc dutxar-me? –vaig preguntar puerilment– Perdó? Quina part de “queda vostè detingut” no ha entès del tot? –em contesta el mosso en cap amb un sarcasme considerable. Entesos, contesto mentre el mon se’m cau, literalment, a sobre. Agafo, atabalat, quatre coses, entre elles la pipa i el tabac. El mosso murri i simpàtic m’apunta: la pipa no li farà cap falta. A la garjola no es pot fumar. La garjola??? –vomito amb pavor.

Em coloquen delicadament les esposes –les hi posarem per davant, no es preocupi, no li faran mal– i cap a la comissaria dels Mossos d’una ciutat de comarques. Deixo enrere a la meva dona plorant a l’habitació, desconsolada i avergonyida de tenir un manso, potser, narcotraficant o assassí en sèrie. I de pas deixo enrere, com afegitor, entre tres i quatre tones mètriques de dignitat. L’espectacle de ser “acompanyat” per tres mossos com tres armaris, sorprèn a una família d’extrangers –semblen holandesos– que està fent el check out a recepció. Jo acoto el cap, la vergonya és infinita i el cangueli també. M’espera el cotxe patrulla i em fixo en que els seients del darrera no tenen cap tipus d’alcolxament. Deu ser perquè molts detinguts es pixen o es caguen –penso– o potser totes dues coses a l’hora, i així és més fàcil rentar-ho amb un cop de manguera.

Un cop arribes a comisaria, buida tot el que portis a les butxaques, treu-te els cordills de les sabates –protocol per evitar suicidis i estrangulaments a carcellers– i despulla’t integralment –integralment no, els calçotets te’ls amnistien. Et deixes grapejar per part d’un mosso de metre noranta, amb les mans de pagès amb aixada. No em foten el dit pel cul perquè no sospiten que sigui cap mula colombiana. I puntuament, després d’aquests tràmits, diguem-ne, burocràtics, em tanquen a una cel·la de quinze metres quadrats: cinc metres de llarg per tres d’ample. Ho sé, del cert, perquè durant les sis hores següents que vaig restar en aquella petita part de món, vaig donar exactament 13.376 passes. Comptar-les sense el meu Iwatch va ser fàcil: vaig calcular que anar i tornar per la cel·la, com una lleona en el zoo més cutre de l’Uzbequistan, eren 15 passes. I que cada 3.600 passes (una per segon) és que havia passat una hora de rellotge. No us ho creureu, però el que més angoixa d’una situació com aquesta, és no saber quin coi d’hora és.

Bé, finalment, unes quantes hores més tard, plenes de minuts que em van semblar hores i hores que em van semblar dies, em van deixar en lliberat. Amb rampes als bessons de tanta marxa atlètica. El delicte brutal, imperdonable i mereixedor d’aquest càstig i potser, també, de dues-centes fuetades a l’esquena, fou no haver declarat que recentment m’havia canviat de casa. I no m’havien pogut entregat una notificació. I quan un te pendent un judici penal per un terrabastall amb la ex de torn, doncs la cosa es complica. Ja ho veieu.

Però no soc aquí per explicar-vos les meves misèries amb la meva ex –de qui vaig divorciar-me recentment, fa res, fa dos dies, al 2006– ni de la seva venjança, que com totes, se serveix freda. Tan freda com la seva ànima implacable de dona vilipendiada. No. Soc quí per explicar-vos el que vaig pensar durant aquelles hores a la gargola nº 3 dels Mossos d’una ciutat de comarques. Fa nom de perfum, fins i tot. Garjola nº 3, n’estic segur, podria ser una sèrie de HBO. Un apunt final: si li’n dic garjola és perquè així estan degudament identificades les sis que tenia aquesta comissaria. Com perquè em diguin que la normalització lingüística no funciona adeqüadament.

Les meves pensades, cabòries vàries, en aquelles circumstàncies, privat completament de cap droga més enllà de la cafeïna d’un cafè aigüalit amb magdalenes que t’ofereixen amb un gest graciós i magnànim, privat de psicotròpics i mescalines vàries, van ser, els meus pensaments, més enganxosos i complicats de fer aflorar del que sol ser habitual en mi. També es cert que el meu TOC sobrevingut per comptar les meves passes ho feia encara més difícil. Ja sabeu que els homes, i jo soc un home, només sabem fer una cosa a la vegada.

Però de sobte, ho vaig tenir clar: si mai m’engarjolessin per un periode prou extens –vuit hores dona per fer un post aquest, a tot estirar– intentaria escriure la meva obra mestra. Sí, segur. Em dedicaria amb cos i ànima a escriure una novel·la de l’estil de les de Tolstoi o Dostoievsky: una xapa important marcadament psicològica, profunda i amb una trama absorbent. Amb dotze hores diàries dedicant-te només a escriure durant, posem pel cas, tres o quatre anyets, podria desenvolupar una totxana de mil pàgines i dedicar-me hores i hores a perfeccionar la trama però també l’estil, la qualitat literària i fins i tot l’ortografia, la morfosintaxi i el susumcorda. Com a molt escriuria el novel·lot i uns quants milions de flexions i burpees, que tots els que passen pel tuguri acaben amb six-packs envejables. I jo no hauria de ser menys.

És per això que no entenc massa perquè els nostres presos, els nostres presos del procés, han escrit llibres tan poc substancials, curts i mancats d’ambició. Probablement, no ho sé, perquè eren polítics, i ja sabem que els polítics es dediquen a vendre fum i no pas a escriure novel·les. La llista de llibres apareguts sota aquestes circumstancies en son uns quants i cap val la pena ni com a paper de vàter. Però deixem les digressions i seguim amb el meu plot.

És probable que la història que naixeria de la meva ment preclara i neta de qualsevol substancia al·lucinógena, tingués, com a tema central, la condició de presidiari. Potser estaria ambientada en una presó i, potser, aquesta presó seria la Model, que està històriada i te un misticisme innegable. Sí, n’estic convençut. Va, us explico la trama que, perdoneu la cacofonia, vaig tramar en les meves hores de privació de llibertat.

Un John Doe –que ningú tindria el més mínim dubte de no tenir res a veure amb el meu alter-ego– és condemnat a tres anys de manera injusta. Injusta perquè fotre-li una pallissa a l’advocat del contrari, de la teva ex, que resulta que és el seu marit actual i el que t’ha aconseguit engarjolar i que va ser, temps enrere, el teu advocat personal mentre s’allitava impunement amb la mare de la teva filla, es manifestament injust. T’haurien de donar un premi per trencar-li les cames i deixar-lo estabornit de per vida. Però el jutge no va estar-ne d’acord.

Doncs resulta que durant el captiveri, aquest don nadie, aquest John Doe, li dona per fer una cosa imversemblant: marcar-se el repte i aconseguir, en només tres anys, que el 100% dels convictes de la presó, quan surtin del seu captiveri, s’hagin convertit a la fe independentista i en votants de JuntsPel(ara)Sí. Per aconseguir-ho, el nostre heroi, s’ha de fer amic de tothom, ha de xerrar amb tot cristo, des de delinqüents amb delictes de sang, passant per violadors i acabant per corruptes de tota condició i partit. I ha de desmuntar-los totes les falàcies que aquests pobres “inmates” han rebut, matxaconament, durant els anys que eren en lliberat, fuetejats dia sí i dia també amb els missatges percutants de la Espanya eterna, aquella que diu que Catalunya sempre ha estat Espanya, que Espanya es va fundar fa tres-mil anys, quan els egipcis encara feien piràmides i que la “constitución que nos dimos entre todos” és la polla en bicicleta.

Aquest John Doe, “inasequible al desaliento”, perseverant i resilient com pocs, venç totes aquestes recances i comença a construir ànimes noves, almogàvers de pedra picada que, un cop lliures, s’encarregaran de difondre la bona nova de la independència a tort i a dret, als seus barris gens conflictius i obertament catalanistes com, per posar només un exemple, Rocafonda, La Salut, la Mina o Sant Roc. La història no és massa original, ho sé: això d’envagelitzar amb apòstols, ja ho va fer Jesús al Nou Testament, fa uns quants segles.

La part més original, però, és la que ve a continuació: el director de la presó, un fatxa votant de Vox i que gaudeix cruspint-se corders a la burgalesa fins i tot el 15 d’agost a quaranta graus a l’ombra, es converteix en l’antagonista del John Doe. Entén que la seva tasca evangelitzadora va en contra dels principis de la “nación una y no cincuenta y una”, de la Constitución i de “la democracia más progresista del planeta”. I el converteix, al John Doe, en el seu boc expiatori i el castiga i el tortura tantes vegades com pot. Cel·les d’aïllament, càstigs corporals, dutxes amb paios on se’t cau el sabó a terra amb massa freqüència. Però l’enginy del nostre John Doe evangelitzador és il·limitada. I encara més la seva resiliència. Ja no és ell el que actúa: qui ho fa son els seus deixebles que, cadascú dins de cada cel·la, s’encarreguen de convertir a Torrentes de Manual, a Dionis diversos i a Vaquilles en potència, en fervents defensors de Pompeu Fabra i la Renaixença. Els llibres d’autors catalans com el de Victus de l’Albert Sanchez Piñol, el Manuscrit del segon orígen de Pedrolo o fins i tot la Plaça del Diamant de Rodoreda, circulen clandestinament entre els barrots, com la droga mal tallada, sense que el director, que com tots els directors fatxes de presons espanyoles es diu Jose Antonio –ves a saber perquè– pugui aturar-ho.

Això acaba convertint-se en un tsunami imparable. Veiem bros de tota condició, mohammeds i xavalla d’extra-radi convertits al catalanisme d’una manera tan ortodoxa que organitzen una cantada pública i sonora que, fent-se ressó de l’escena memorable de la pel·lícula Cadena Perpètua, quan l’actor Tim Robbins aconsegueix fer sonar el disc de música clàssica, els nostres “inmmates” –veig tant “thrue crimes” de Netflix que ja no sé ni dir reclusos– es posen a cantar, a cor que vols, el Virolai, amb una sonoritat tan extrema que el maldestre director se suicida amb cianur davant d’una pèrdua de control tan inexplicable. En aquest moment, un pres negre senegalés que està engarjolat per vendre fachalecos de Moncler pel sistema del top manta, amb una fesonomia extranyament semblant a Morgan Freeman, aconsegueix les claus de les cel·les, allibera tots els presos i la Catalunya integrada i recossida de Salvador Illa tremola, de la mateixa manera que tremola el deep state espanyol, perquè a partir d’aquell moment, dos-cents cinquanta apòstols, que es convertiran en doscents mil, peregrinaran incansables per Salt, Sant Adrià del Besos, Badia del Vallès i per les banlieus de totes les ciutats catalanes per convertir infidels espanyols a la nova causa catalana. Sense aturador.

De tota manera, quan estava ja preparat mentalment per rebre, de cop, la Creu de Sant Jordi i el premi Nobel de literatura, ensimismat en la història quan anava per la passa 13.375, el carceller dels mossos m’obre la garjola i, de nou amb cotxe patrulla, em condueixen directe als jutjats on, diligentment, després d’explicar-los la felonia que ara visc a X en lloc de Y, sent X i Y dos poblacions no només situades en el mateix continent, sinó dins del mateix estat, a la mateixa Comunitat Autònoma, a la mateixa comarca i que, fixa’t tu, comparteixen el mateix carrer que, en linia recta és inferior a un quilòmetre, la magnanimitat de la oficial –el jutge fa festa, que en aquesta capital de comarca també se celebra la segona Pasqua– és total i decreta la meva llibertat sense càrrecs, sense fiança i sense haver d’entregar el meu passapaort que, com tots els passaports dels catalans, és el del Regne d’Espanya. “Es usted libre” em sona tan celestialment com el cover del Marc Parrot que va posar de moda els anuncis d’Amena (o era d’Airtel?)

Si he estat capaç de descriure-us aquesta epopeya, aquesta obra digna de Paul Auster, de Joel Dicker, de Leon Toltoi, tot en un, amb escasses vuit hores de captiveri, que no faria si, per posar només un exemple, hagués estat engarjolat durant tres anys, com l’inefable Oriol Junqueras? Per què en lloc d’escriure Crim i Càstig, l’entranyable escriptor, historiador, polític i ex-pres, ens ha regalat “Contra l’adversitat” un alegat de no sabem ben bé què, sense gràcia ni cliffhangers?

Potser perquè la veritable adversitat del nostre país resideix, precisament, en la manca de les dues paraules que titulen el meu magazine: creativitat i LSD. En la seva absoluta absència. Sobretot en el mon polític. En no tenir-ne ni mig gram. Sense creativitat, sense storytelling, sense ser capaços d’estructurar un relat que ens compri el 80% de la població catalana, inclús la població catalana reclusa, no tindrem mai força suficient per imposar-lo. I sense un punt de bogeria, d’atreviment, de rebel·lia –que si no es te de sèrie, es compra a cop de mescalina, anfetes i Pervitin– no arribarem, tampoc, ni a la cantonada.

Ara sí, ja us deixo: però si voleu que em converteixi en el vostre pres, en el “immate of the third jail”, en el vostre esclau per ajudar-vos a pensar idees creatives per les vostres marques, jo encantat. Accepto ser el vostre reclús a canvi de quatre calerons –recordeu que l’esclavitud va ser abolida fa força temps i les nostres relacions han de ser, com a mínim, comercials. Però si em busqueu com a President de la Generalitat, oblideu-vos-en: amb el pla que tinc al cap, no només acabo a la presó, de per vida, si no que probablement executat amb el nostrat “garrote vil”.