Immigracióooooooh!

Mentides de merda de porcs i llops

Ahir vaig veure –començar a veure– els Gaudí. No tant per saber qui en sortiria premiat –ser guardonat als Gaudí sol ser garantia de conèixer els millors xuclasubvencions, no pas un indicador de qualitat–, sinó per escoltar els discursos. Ja fa un any –com passa el temps– que un guionista va fer una encesa declaració d’amor al xarneguisme; un amor incondicional al pastitx cultural que, almenys jo, no penso celebrar, malgrat que els meus pares tenen les característiques exactes per ser qualificats amb aquest malnom, el de xarnegos, atès que eren nascuts a Catalunya de pares immigrants.

I aquesta vegada, la polèmica –la no-polèmica, perquè totes les cacatues premiades que van sortir a xerrar hi estaven d’acord– té a veure amb la immigració. En aquest cas amb l’amor incondicional a la mateixa. Una immigració que, en el gremi de subvencionats culturals del món del cinema, els fa poca ombra. No he vist, fins ara, que gaires immigrants d’aquests que arriben en pastera s’hagin convertit en directors, guionistes, actors o, fins i tot, en productors executius. No; aquests més aviat venen a fer la competència als paletes, als cambrers i, si m’apures, als carteristes patris.

La gala va ser un conyàs considerable, però els discursos encara més, motiu pel qual vaig decidir entretenir-me amb Twitter per fer passar l’estona. I vaig fer el que normalment mai faig: recuperar una piulada que m’havia arxivat per llegir-la assenyadamet i interpretar-la millor. Gairebé mai ho faig, deia, perquè els posicionaments sobre temes d’actualitat duren menys que unes bledes fora de la nevera. Però aquell tuit me’l vaig voler guardar. Feia referència a un senyor que, per desgràcia meva, és el cap del president del meu país. El “jefe” de la Generalitat. El 155è President del cotarro. El CEO de Catalunya perquè així ho van decidir els catalans –ejem. M’estic referint a Pedro Sánchez i, en concret, a una piulada que anunciava amb fanfàrries i flabiols, com si fos la gran notícia, que es regularitzaran 500.000 immigrants en les properes setmanes. Què macos i solidaris que som.

Ull a la dada: 500.000 immigrants són cinc Camp Nous –quan estigui acabat, perquè ara en serien deu– plens fins a la bandera, per si hi ha algun sàpiens lector que no és capaç de veure la dimensió de la tragèdia.

El tuit –el fet– em va estabornir tant que vaig decidir que només l’alcohol podia redimir la meva pena. Necessitava un alcohol diferent, perquè el normal ja no em funciona: té la metxa massa curta per mandangues tan llargues. I aleshores, combinant la necessitat de calmar la fera amb el desig d’imaginar-me un món millor –un món feliç, com el de Huxley, una utopia, com va dir el guionista Solà–, vaig treure de l’armariet secret una ampolla d’absenta. Però no de les que es venen ara, no: una que vaig furgar del Bar Marsella, al carrer Robadors, on el nom del carrer no és poètic sinó fàctic. I que datava, l’ampolla d’absenta, de 1904. Importa la data? I tant: l’absenta original tenia propietats al·lucinògenes; un principi actiu de l’artemísia, una planteta que en català s’anomena donzell, n’és la culpable. Ara s’ha prohibit, com tot, com opinar sobre immigració. Amb la botelleta cancel·lada i unes orelletes d’Alacant, d’aquelles fregides amb sucre –encara legals–, em vaig quedar completament torrat al sofà. Per sort, no vaig sentir cap discurs wokemés des que vaig decidir esvair-me del món: l’absenta no és d’ultradreta, és ultrapotent.

El somni em va traslladar a una granja. Una que estava atapeïda de porcs amb barret de copa. Eren porcs distingits, d’aquells que porten monocles i botins dels cars i botons de puny i cigar habà. Un ànec que passava per allà em va fer una confessió: «Aquests porcs són part de l’elit econòmica del teu país, d’Espanya. Aquell, el més gras, és un CEO de l’IPorx. El més vell, el president de Foment dels Porcs. Aquell del darrere, el que s’amaga, un marrà ex-sindicalista que ara forma part dels consells d’administració d’empreses marranes cotitzades». Vaig encarar-me amb l’ànec –un ànec de Barberia– per allò del “meu país”. Vaig haver de puntualitzar-li, amb èmfasi, que el meu país no és cap altre que Catalunya. «No et preocupis», em digué l’ànec, «veus aquell porcot que més aviat sembla una truja? És el president d’un banc català, La Coixa. Aquí a la granja les fronteres nacionals no tenen gaire importància: tots formen part de l’elit porcina i així se senten».

— I qui són aquells xais que veig a l’altra banda? –vaig preguntar a un pollastre que passava per allà (l’ànec l’havia convertit en foie per haver-me considerat espanyol).

— No són xais –em digué el pollastrot–, són llops amb pell de corder. En concret, són membres del govern d’esquerres del teu país. Dels socialistes i d’altra fauna.

— De quin país? –vaig tornar a preguntar.

— D’Espanya –va afirmar.

«Cagumlaputa, pollastre», vaig remugar, però ja no em vaig queixar més per temes identitaris, estava massa enfeinat a entendre aquell conte surrealista. Eren de la cúpula del PSOE, em va precisar. El Partit Socialista Obrer Empastifat.

— I aquells altres xaiets, aquelles desferres? Aquells més petitons i esquelètics que tenen la llana trasquilada?

— Són del PSC –va cloure el pollastre.

Quan més al·lucinat estava per haver-me traslladat, en somnis absèntics, a la granja de la rebel·lió d’Orwell –semblava calcat–, un dels porcs, el més gras, em va convidar a un dinar opípar que se celebrava entre els porcs i els llops amb pell de xai. Tenien coses a celebrar, em va dir. Els altres, els xais tísics, els del Partit Socialista de Carallots, serien els cambrers i les minyones de la taula presidencial durant l’àpat. «Encantat», vaig contestar.

El primer a agafar la paraula va ser el més vell, el President de Foment dels Porcs:

— Els hem tornat a enganyar! –va exclamar. La gent és imbècil i, gràcies a això, nosaltres som rics.

— Ha estat amb la nostra ajuda –va dir el llop/corder més alt i esvelt, el que semblava l’espatlla platejada–, nosaltres us hem preparat la mascarada. No te n’oblidis.

— I tant –va dir el porcot–, ho tenim en compte i us estarem eternament agraïts i us ho pagarem com sempre fem, amb portes giratòries. Amb aquesta regularització de 500.000 corders que venen d’una altra granja, aconseguirem moltes coses. Però bàsicament dues.

Jo estava atent, molt atent, amb les popes estarrufades del que veien els meus ulls. Em camuflava darrere d’un ase que feia pinta de ser un periodista infiltrat per donar fe de la notícia.

— 500.000 xaiets més en el sistema –va seguir el summe porc– signifiquen mig milió més de consums d’aigua, de gas i d’electricitat. Mig milió que maldarà per tenir una línia de mòbil o per prendre una cerveseta amb els quatre xavos que els quedin. I el més important: l’empresa de l’aigua, la de la llum, la del gas i l’operadora són nostres, de l’IPORX. I també les terrasses dels hotels i de cadenes de baretos. Augmentarem els beneficis encara més!

— Digue’ns la segona cosa que aconseguireu amb això que acabem de decretar –apuntà el llop en cap–, ens has deixat amb ganes de saber-ho.

— Fàcil: pujaran els preus de les granges i els lloguers. Hi haurà més demanda per a la mateixa oferta. El nostre porc fundador, Adam Smith, ja ens ho va advertir: quan la demanda puja, els preus s’enfilen.

— Vinga, explica a tota la taula què implica aquesta pujada de preus –va apuntar l’únic llop que parlava, que més que un llop semblava un “perrosanxe”.

— Que serem més rics, recollons! –exclamà el trujot–. Heu de saber, animalons meus, que l’1% de la població –els porcs pota negra com nosaltres– posseeix més del 50% de la propietat immobiliària d’aquest país. Per tant, milions de pisos, de locals, de despatxos, de cases i de centres comercials, són nostres. També totes les granges i quadres i tutti quanti. Els lloguers pujaran molt per sobre de la inflació i nosaltres encara serem més porcament rics.

— I què passarà amb qui no té immobles? Els que paguen lloguer? –preguntà amb sorna el llop.

— Pagaran més. Però no és cap problema: el descens del consum dels habitants de la granja que “nos hemos dado entre todos”, els xais de classe mitjana, serà compensat sobradament pel consum dels qui venen de fora, dels xais llatins, africans i asiàtics. Jugada rodona. Però et toca a tu, llop, explicar en què et beneficies. Que no només l’elit en sortim guanyant...

— I tant, amic porc, tindrem 500.000 votants més que, en massa, ens votaran a nosaltres.

— Com ho teniu tan clar, llops meus?

— No som imbècils: ningú mossega la mà de qui et dona de menjar. Què vols, que votin la dreta perquè els cardin al carrer? Mira el que està passant amb la truja Donald i el seu ICE.

Just llavors va arribar el plat principal, servit pels xais escanyolits del PSC amb una cura extrema, ja que hi havia el “summe pontífex” del socialisme ibèric, l’espatlla platejada que, diuen, de jove jugava a bàsquet (estrany per a un llop, però comú per a un element com aquell). Les menges eren espectaculars, procedents de Puerto Rico, plenes de colors tropicals i ressons llatins. En el meu somni –cada vegada més extravagant– un tal Bad Bunny havia actuat en un joc de pilota als Estats Units i tots els polítics socialistes n’estaven encantats, però això formarà part del meu proper somni, no d’aquest.

Abans d’acabar el dinar, el porc més gran de tots, el del banc català, de bracet amb el de Foment, va cloure l’acte:

— Tot això no serveix de res si no creem el marc mental que ho aguanti.

— Home, senyor porc –va dir el llop espatlla platejada amb la veu engolada–, no fem una altra cosa, nosaltres. Aquesta és la feina dels socialistes, dels comuns, dels cupaires i dels woke que jo tan bé represento. Una feina incansable, la de construir el frame mental sense descans. La d’enganyar la tropa amb focs artificials. Li posaré un exemple, excels porcot: va veure ahir els Gaudí?

— No sé de què em parla –va tallar el banquer–, ahir jugava al polo.

— Els Gaudí són uns premis de cine. Esdeveniments que aprofitem, els llops, per construir aquest framemental. Aquest relat.

— Estem segurs que parlem del mateix marc?

— I tant. Es tracta de fer entendre a la borregada que la immigració és necessària per al creixement econòmic. I que els hem de donar les gràcies i que hem d’estar agraïts perquè venen a aixecar la nostra granja.

— Només això els diueu cagumronda? –remugà el porc en cap.

— No, encara n’hi ha més: que la immigració és necessària perquè de grans puguin cobrar les pensions, que és l’única cosa que preocupa als xaiets. I ho endolcim amb temes morals...

— Perdoni? Expliqui, expliqui...

— Bé, els expliquem que els immigrants són “persones migrants”, dones embarassades i minyons de cinc anyets. I tot això –creixement, pensions i solidaritat– ho expliquen els nostres actors, directors i productors als Goya, als Oscars i als Gaudí, sobretot als Gaudí. Els nostres papagais.

— Papagais?

— Sí, uns ocellots de colors, molt ben vestits, amb la vida solucionada que ens fan de palmeros. Tenim papagais fins i tot de tramoistes de teatre.

— I quant cobra tota aquesta farandulada? Em preocupa molt que paguem massa a aquesta gentola del cine.

— No, i ara! No els paguem res. Les seves pel·lícules són un conyàs sideral, ningú les va a veure al cine.

— I doncs?

— Doncs que l’únic finançament de les seves pel·lícules –i dels seus honoraris astronòmics– són les nostres pròpies subvencions. I és clar, se senten agraïts i ens fan la feina bruta. La pilota, vaja. I com que son bons actors, els xaiets aplaudeixen. Com vedells de llet, si em permet la broma.

— I com es paguen les subvencions estatals? Els porcs som liberals i no ens agraden massa les subvencions.

— Amb impostos, és clar.

— I qui paga els impostos?

— Cal que li ho digui? Els nostres xais.

— Una jugada mestra! –conclogué el porc–. O sigui, que els xaiets que cada dia tenen menys renda disponible perquè la llum i l’aigua són més cares, els mateixos que ens paguen lloguers més alts, els mateixos que pateixen les llistes d’espera, són els qui financen les pel·lícules on els actors diuen que la immigració és collonuda?

— Exactament.

— Ets un geni, llop en cap. Un mestre, “perrosanxe”. Com anomenem internament aquesta fàbula?

— Immigracióooooooh! Queden tan embobats amb el conte que miren el dit en lloc de la lluna. L’arbre en lloc del bosc. Les pensions en lloc de la renda disponible. I diuen ohhhh, què bonic és tot i què solidaris que som. I a més tenim un nou fitxatge, un garrinet de Santako que és un mag amb això dels discursos d’esquerra per a xais desgarriats.

En aquest punt vaig despertar. Va ser, de lluny, el pitjor somni de la meva corrua de desvariaments lisèrgics. Més tard vaig saber que l’absenta, amb els anys, es concentra, així com el seu agent actiu del donzell: els dos xupitos que vaig prendre eren equivalents a un “tripi” quilomètric d’aquells que es prenien en el Festival de Woodstock.

Va ser el pitjor per això que explico, però també perquè vaig descobrir que jo, un economista i màster & commander d’ESADE, era un complet analfabet funcional: no m’havia adonat, en tota la meva vana existència, de la pinça pornogràfica que m’havien explicat els porcs i els llops.

Vaig voler contrastar algunes dades que havia escoltat en el somni. Per això tinc la meva secretària, l’eficient Montserrat GPT:

— Digues-me, amiga gepetera, quin percentatge del valor de les propietats immobiliàries a Espanya té l’1% més ric de la població?

— I tant, Albertito: el 45%.

— És a dir, que 400.000 paios tenen gairebé el 50% de tot el que veiem? Totes les cases, apartaments, edificis d’oficines, centres comercials, polígons industrials, naus i tot això que està fet amb totxos i ciment?

— Sí Castellón, però ull, encara és pitjor del que penses: és el 50% en valor, no en metres quadrats. I això és més bèstia si és que és possible, perquè atresoren les propietats més valuoses. Les que estan en zones prime i es revaloritzen molt per sobre de l’IPC. Què creus que es revalora més, un penthouse a Passeig de Gràcia o un pis a Ciutat Badia?

— Tens raó... Escolta, ja que hi som, quines empreses de l’Ibex facturen més quan més població hi ha, és a dir, quines companyies es forren més quan més penya encabim al país, quan més apretats van al Rodalies, quan més cues d’espera s’han de fer als hospitals?

— Castellón, el 70% del benefici de l’Ibex prové de gasistes, elèctriques, telefòniques i hotels. D’empreses que quants més hi som, més riureu.

— Cagumlaputa, Montse. I on tributen aquestes empreses?

— Quasi el 100% a Madrid.

— I on va la immigració principalment?

— Principalment a Catalunya, amb un 25%.

Vaig decidir deixar-ho estar. Era massa bèstia, massa descoratjador, massa evident. Qualsevol economista que no estigui a sou dels Gaudí us pot confirmar que el que em va dir la Montserrat és així.

I aleshores, com sempre després de col·locons etílics i visions psicodèliques, vaig patir l’epifania, la revelació que em fa veure el món diferent. No diferent a seques, no, fastigosament diferent: vivim en un món constantment maquillat i, sobretot, RELATAT.

Els polítics no fan una altra cosa que crear storytellings del conte del llop i la caputxeta vermella per fer-nos empassar rodes de molí. I aquest relat, urdit per l’elit (l’ultra-elit de la que parlava en el meu article anterior) i les esquerres woke institucionals (a Catalunya els que manen des de Pujol, que ja ha plogut) no és cap altre que vendre la immigració com una solució quan no és més que un símptoma. Un símptoma que dona indicis d’una malaltia mortal: que el nostre país –i el dels veïns– és una il·lustríssima merda però que en aquesta merda, en aquest fangar, hi ha molts porcs que s’hi revolquen i ho gaudeixen.

Un món en el que a més de porcs, de llops amb pell de corder, de xais lacais i de xais en ramat, també hi tenim papagais. No els coneixeu? Són un ocells majestuosos, crec que provenen de Sud-amèrica –no he volgut consultar la Viquipèdia, no em queda temps– acolorits, simpàtics i amb unes plumes que riu-te’n tu de les d’una vedet de El Molino. I per acabar-ho d’adobar, com els seus cosins les cotorres, xerren pels colzes.

M’imagino que ja sabeu de quins papagais parlo. Sí, dels dels Goya, dels dels Oscars i, com no, dels dels Premis Gaudí. Guanyadors d’estatuetes que tenen la vida solucionada ells i els seus fills. Que el més a prop que s’acosten a un Rodalies és quan van a fer una paella –amb llamàntol– al Masnou o Premià. Que no tenen narcopisos a la vora i que, fent honor a la seva professió, la misèria només la veuen per la tele o al cinema. I a sobre xerren. I t’adoctrinen. I et renyen. I fan veure que ploren i que s’esquinzen les vestidures. I tot ho fan per la pasta. Per la pasta de les subvencions, com els mitjans, els altres papagais. Aquests, de la premsa subvencionada, són encara pitjors, les serps. Traïdores, rastreres i amb verí.

Jo no tinc res contra la immigració, absolutament res. Soc net d’immigrants. Però ho tinc tot contra els mentiders. I els hem de desemmascarar. És immoral que l’elit econòmica –els porcs– i els polítics woke –els llops– se’n beneficiïn a costa de fer-ho passar malament a éssers humans. Utilitzant papagais que diuen el que els porcs i els llops volen que diguin. Tots els qui bramen «veniu, us volem, sou benvinguts, us volem acollir» saben pel que passen aquesta pobra gent desgraciada i immigrada? Trenquen famílies, perden la seva cultura i arrisquen la vida per un efecte reclam que aquí només els ofereix salaris de misèria, pisos patera i estigmatització.

I els tinc en contra, de cul, perquè en aquesta pinça, els que més pateixen, a més dels immigrants, són els que abans s’anomenaven classe mitjana. La classe mitjana, cada vegada més, són els pares. En sentit figurat –no són els reis d’orient– i en sentit literal: els nostres progenitors. Perquè ells van ser productius i van generar un sistema de pensions que sí que funcionava. Ara que no funciona, els fills d’aquells pares que avui són avis i tenen vivenda en propietat i poden fer viatges a Múrcia o a Londres amb l’Imserso, els porcs i els llops ens volen fer creure que gràcies a la immigració ens podran pagar el que nosaltres hem tributat. Miri, perdoni: jo he de cobrar la pensió que jo he generat. Que per això cotitzo i pago el gust i les ganes.

Portar immigració per solucionar el problema de les pensions –la fallida del sistema– és un mal negoci, per moltíssimes raons, que excedeixen de llarg les possibilitats d’aquest article. Per això només les apunto: baixada dramàtica de la productivitat, baixada de sous, pujada de lloguers i tensionament estúpid del sistema de protecció, de les pensions, de la sanitat pública, de les infraestructures i de l’educació universal. I òbviament, pèrdua de poder adquisitiu, que és l’única cosa de la puta macroeconomia que ens preocupa als soferts “ciutadans-xais”.

Per què fan fallida els trens? Perquè som un 50% més que fa trenta anys. Per què hi ha cues d’espera als hospitals? Perquè som un 50% més que no pas abans. Per què no hi ha diners per a beques? Perquè s’han de pagar subsidis als pobres desgraciats que venen de l’altra punta del món i no poden pagar ni la factura de la llum. I amb els seus sous de misèria, els únics sous que estan disposats a pagar els porcs, no dona per tenir una tributació prou sucosa com per invertir en noves infraestructures.

I tot això, tot aquest drama, és un benefici pels que plantegen aquest sistema econòmic basat en la inflació, ingestionable, de la població. Un benefici en forma d’encariment dels lloguers dels que ells són propietaris, un benefici en forma de resultats extraordinaris per portar cabassades de turistes que s’allotgen en hotels dels que en són accionistes, un benefici en forma de més vendes de les empreses que controlen. I un benefici en forma de vots de tota aquesta gent que, és lògic, només pot estar agraïda a uns polítics cínics que no s’estimen la terra en la que viuen perquè ells només s’estimen la seva puta butxaca.

No em digueu que no és pervers. I a sobre hem de riure, i aplaudir i festejar, que surtin els papagais del Gaudí a explicar-nos què bonica és la immigració i que dolents som els que ho critiquem. Per llençar el barret al foc.

I en tot aquest relat pervers, n’hi ha que hi suquen pa. Resulta que els fills de puta de l’extrema dreta criminalitzen la immigració en lloc d’acusar els autèntics criminals: l’elit que necessita mà d’obra barata per seguir creixent sense productivitat, arruïnant la classe mitjana. Els porcs. Perquè a l’extrema dreta, i sobretot a l’elit, ja els va bé aquest escenari kafkià. Entre porcs s’entenen, és clar.

La solució no és votar l’extrema dreta per fer fora els immigrants; la solució és desemmascarar els d’extrema-jeta, els porcs i els llops amb pell de xai que ens volen fer passar bou per bèstia grossa. La solució és sortir al carrer i exigir que deixin de mentir-nos i que deixin d’explicar-nos contes del País de les Meravelles.

L’última vegada que us parlin de immigració i de discursos èticament perversos, digueu amb mi: IMMIGRACIÓOOOO-OJO!, en lloc d’embadalir-vos amb la IMMIGRACIÓOOOOH!