Puta Suïssa

I re-puta pau del cementiri

Estic en un atzucac. Aquesta setmana m’han passat coses. D’aquelles que sempre penses que els passen als altres però que mai et succeiran a tu –com els accidents de cotxe, els càncers de pàncrees i les traïcions dels que creus que t’estimen. No explicaré el què. Els que ho saben, ho saben. Els que no ho saben, bé, per alguna cosa existeix la ironia: l’explicaré sense explicar-la, que és la millor manera d’explicar les coses quan fan massa mandra explicar-les i no tens temps per donar context. Que ja se sap que sense context tot es descontextualitza.

Quan he tornat de vendre la meva ànima i els drets de la meva novel·la al Lara i al Carceller —aquells dos fòssils de la impunitat amb americana que vam conèixer en el capítol anterior— la festa l’he vist morta, apagada. No ha finat d’una manera sorollosa, d’aquelles amb confeti i un últim shot de tequila. Ha estat una mort tova, de crònica anunciada, de coma etílic col·lectiu. L’Astèrix i l’Obèlix ronquen abraçats a la marmita buida. El neandertal ha perdut el comandament entre els coixins. Jean-Paul Sartre s’ha quedat adormit amb la boca oberta al costat d’un got de vi a mig beure, i la seva expressió de son s’assembla sospitosament a la de quan estava despert. Pels altaveus sona el Dancing Queen de l’Abba, aquella melodia fastigosament alegre que, en un moment com aquest, sona a burla despiatada. Hi ha cançons que quan les sents en el moment equivocat et fereixen per sempre. El Dancing Queen és ara, per a mi, una d’aquestes. Potser per allò del “young and sweet only seventeen”.

No sé massa què fer. I és estrany, perquè jo sempre sé què fer —o almenys m’ho faig creure, que no és el mateix però funciona igual. El meu cap, el meu laberint de connexions perverses que de vegades és el meu millor aliat i de vegades el meu pitjor enemic, ha decidit avui fer la vaga i deixar-me sol amb el soroll de fons de la festa terminal i la sensació d’haver estat molt estúpid en un moment molt important.

Vaig al dormitori. No puc fer res més. El xaman de l’Amazones –l’indígena preneolític amb Starlink– m’ha enviat el nou material puntualíssim, com un repartidor de Glovo que no sap que arribar tard forma part de la casuística. Havia demanat el gripau sencer, el Bufo alvarius impersonat, per endrapar-me’l amb potes i tot. Però m’ha tornat a enviar una cerbatana. Aquesta brilla d’un blau cobalt magnètic que no havia vist abans, un que s’assembla al color del cel just abans del capvespre. La miro. Ella em mira a mi. Tenim un moment de sintonia.

No hauria de llepar. M’ho dic en veu alta, que és com els addictes ens convençem que ho tenim control·lat: vocalitzant la renúncia just abans de cedir. Però la necessitat de fugir d’aquesta casa plena de roncs i de Dancing Queens i del ressò d’aquesta setmana de merda és superior a qualsevol cosa que pugui dir-me a mi mateix en veu alta o en veu baixa o en cap veu.

Llepo. Un toc suau, gairebé un petó. Com el que donaries a una filla única.

El viatge d’aquesta vegada no és el salt mortal habitual, aquell twister quàntic que et regira les neurones contra les parets de l’espai-temps. És un lliscament. Com si algú hagués posat mantega a la realitat i la realitat hagués decidit, per una vegada, no resistir-se. He passat de l’olor de gintònic barat i suor de neandertal a un aire net, excessivament net, amb un rerefons discret de xocolata i secret bancari.

Suïssa. Sé que és Suïssa perquè Suïssa sempre sembla Suïssa. Mitjans dels anys cinquanta. També ho sé perquè els anys cinquanta són reconeixibles per tots aquells que ens vam enamorar del cinema. El paisatge és d’una postal fastigosament perfecta: muntanyes verdes que semblen pintades per algú que mai ha tingut una mala tarda, un llac que reflecteix el cel amb precisió milimètrica, com només els suïssos saben fer. Respiro una calma que, per a algú acostumat al soroll de fons permanent de la Catalunya contemporània –encara que sigui molt soroll per a res, com la peli de Kenneth Branagh– resulta gairebé agressiva. Aquí no hi ha ningú cridant res. Aquí hi ha ordre i silenci i muntanyes i avorriment, que és la combinació perfecta per a la gent que ja ha guanyat i no necessita soroll. Només viure fins morir. De puta mare si és possible.

Camino per un sender que voreja la Manoir de Ban, una mansió prop de Vevey. Mai he estat a Vevey, però sé que deu ser important perquè aquí hi va néixer la Nestlé. És una d’aquelles mansions que, tot i ser-ho, no exhibeixen la riquesa perquè no necessiten exhibir res. I allà, assegut en un banc amb vistes al llac Léman, s’hi troba ell. Sé que és ell.

No necessito cap introducció. És un dels rostres més reconeguts del segle XX, potser del mil·lenni. Però hi ha alguna cosa que desentona, que fa un glitch estrany en la imatge. Va vestit de Charlot: els pantalons amples com un paracaigudes mal obert, la jaqueta massa estreta però cordada, el barret de copa gastat i el bastó de canya. Està recolzat a un banc com si ja no aguantés el seu propi pes. Però no és el Charlot de les pel·lícules, aquell titella còmic que esquivava policies i s’enamorava de noies cegues. És un Charlot de setanta anys, amb els ulls humits i fixos en l’horitzó del llac, esperant un vaixell que sap amb total certesa que no arribarà mai. Hi ha persones que la tristesa els queda gran. A ell li queda exactament de la seva mida, i per això fa tant de mal veure-la.

És Charles Chaplin.

M’hi apropo amb un respecte que no és el meu estil però que el moment exigeix. Hi ha gent davant de la qual el sarcasme s’avergonyeix d’ell mateix i calla. Sempre he tingut un gran respecte pels còmics: fer riure en aquest món de merda té més mèrit que fundar deu unicorns i cotitzar al Nasdaq.

—Senyor Chaplin –li dic, en un anglès que intento que soni menys de Mataró i més d’Oxford, sense gaire èxit en cap dels dos fronts.

Ell es gira lentament. No hi ha cap guspira d’humor als seus ulls. Només una buidor immensa, de les que es formen per la insistència dels anys i que es poden omplir amb res que no sigui exactament el que s’ha perdut.

—Yes? –la seva veu és prima, trencada, com un megàfon antic que encara intenta reproduir música.

—Soc un admirador seu. Vinc de molt lluny. I de molt més tard.

Somriu dèbilment. Una ganyota que li costa un esforç titànic. Sembla que els muscles de la seva cara han après a desconfiar de qualsevol moviment que pugui semblar alegria.

—Gràcies. –Pausa. Agafa el bastó amb les mans tremoloses, no per fer res amb ell sinó per tenir alguna cosa entre les mans–. La majoria dels meus admiradors d’avui en dia són fantasmes o gent que encara no ha nascut.

M’assec al seu costat sense demanar permís, fingint ser col·legues de tota la vida.

—Què hi fa aquí, vestit així, enmig d’aquest paradís avorrit?

Es mira el vestit amb una expressió d’estranyesa autèntica, com si s’hagués oblidat durant hores que el portava.

—De vegades em poso el vestit per recordar qui era. –Una pausa llarga, plena de significat, malgrat no sé quin–. Això va ser abans que em convertissin en un monstre. Abans que l’establishment americà decidís que ja no era prou pur per a ells.

I aleshores comença a parlar. No és el monòleg d’un còmic. És la diatriba d’un home que porta anys sense ningú a qui confessar-se i que, per alguna raó que cap dels dos entenem del tot, ha decidit que jo soc el mossèn adequat. Em parla del macarthysme. De la cacera de bruixes. Del FBI i de J. Edgar Hoover. M’explica com van perseguir-lo durant anys com una ombra que tens en nòmina, catalogant-lo de comunista, de subversiu, de perill actiu per als valors americans –aquells valors que, com tots els valors americans, són perfectament negociables en funció del moment (i dels diners).

—No els importava una merda la meva obra –diu, amb una amargor que li esgarrapa la gola com quan la bilis ens surt literalment de l’esòfag–. No els importaven els milions de persones que havia fet riure i plorar. Només els importava que no encaixava del tot. Que pensava per mi mateix, que tenia el meu relat. I quan algú pensa per si mateix i es relata a sí mateix, l’establishment no tremola de por. Tremola de ràbia. Que és pitjor.

El 1952, mentre viatjava cap a Londres per a l’estrena de Limelight –Llums de ciutat, en català, que és un títol que ara em sembla una broma de mal gust aplicat a la seva vida entre vaques de muntanya i fondues greixoses—, el fiscal general dels EUA li va revocar el permís de reentrada al país. Per desafecte. El missatge era net, com el cel d’avui a Vevey, sense metàfores: si te’n vas, ja no tornes mai més. I no va tornar. Es va quedar aquí, en aquesta postal alpina, on va morir anys després envoltat de bellesa i de l’absència de tot el que havia estimat.

—Em van cancel·lar —diu la paraula amb una pronúncia perfecta, massa perfecta, com si l’hagués practicada davant del mirall fins que deixés de fer-li mal i hagués descobert que mai deixarà de fer-li—. Van decidir que la meva presència contaminava el seu gran país. Van cremar els meus ponts, van enverinar el meu nom i em van condemnar a l’exili en aquesta postal de xocolata i rellotges de cu-cut. Estic envoltat de bellesa, sí. Però estic mort per dins. Perquè m’han prohibit fer el que millor sé fer.

Silenci. El llac Léman fa exactament el que fan els llacs suïssos: res. Amb una competència irritant.

—Ser jo mateix —acaba la frase, quasi en veu baixa, com si ja ni ell se la cregués del tot.

L’escolto i noto que el mal cos que porto tota la setmana s’alimenta d’aquesta nova dosi d’amargor com un organisme que ha après a subsistir a base de la misèria dels altres. La seva història és una tragèdia grega explicada amb vestuari de comèdia muda, que és la combinació més cruel que existeix: el clown que plora sense maquillatge.

Però mentre ell parla, la meva ment –aquell laberint de connexions perverses que no sap estar quieta ni davant del dolor aliè– fa el que sempre fa: saltar. Cap al futur. Cap a casa. Cap a aquesta setmana concreta que no explicaré perquè no cal.

I és llavors quan m’adono que Chaplin i jo estem tenint la mateixa conversa des de bandes oposades del temps. Amb matissos que no fan més que individualitzar una experiència que en el fons és la mateixa.

Li ho dic. No sé per què, però li ho dic.

—Sap una cosa, senyor Chaplin? El que m’explica no ha deixat de passar mai. Segueix passant. Amb millor vestuari i pitjor excusa. Sense lleis escrites però amb lleis morals, que són pitjors. Cada cop que sento que algú parla de moral, ja m’acolloneixo, senyor Chaplin.

Ell em mira. Per primer cop des que m’he assegut al seu costat, hi ha alguna cosa als seus ulls que no és buidor. És curiositat potser. O el reconeixement de qui escolta algú que parla d’una cosa que coneix massa bé.

—A casa meva –continuo–, al vostre Hoover li hem posat purpurina i l’hem convertit en activista o, encara pitjor, en intel·lectual. La llista negra s’ha tornat llista blanca. Allà, a Amèrica, et cancel·laven per comunista; aquí et cancel·len per no ser prou normatiu, per no ser prou feminista segons la definició exclusiva i inapel·lable que canvien cada temporada com les col·leccions de l’Inditex. Per qüestionar el dogma del moment. Per dir una veritat incòmoda que no encaixa en la narrativa oficial —aquella que es renova setmanalment per encabir una mentida darrera de l’altre. Cancel culture en diuen.

Chaplin escolta. No interromp. Té la virtut dels que s’han buidat per dins: saben quan l’altre no ha acabat encara.

—L’establishment català ha après la lliçó del vostre Hoover, però l’ha tunejada. Ja no et prohibeixen l’entrada al país –principalment perquè no tenim fronteres encara, tot i que alguns ho intentem amb una insistència encomiable–. Simplement et fan invisible. T’aparten dels mitjans públics amb l’eficiència silenciosa d’un protocol administratiu. Et neguen les subvencions si no passes el test d’adhesió ideològica. I et linxen a les xarxes si goses criticar el darrer conseller inútil o la darrera iniciativa subvencionada que no serveix per a res però que porta el segell correcte i la signatura de la persona adequada.

—Els mateixos gossos —diu ell, en veu baixa.

—Amb collars diferents. Els vostres anaven uniformats i amb corbata. Enclenxinats i amb brillantina, com era norma als cinquanta. Els meus poden portar corbata, però no és obligatòria. Poden portar una samarreta reivindicativa o ulleres de pasta vermella. Poden ser d’esquerres o de dretes. Poden ser intel·lectuals, polítics, activistes, empresaris, consultors, professors d’universitat o periodistes. Però el seu objectiu és idèntic: el control, la uniformitat, l’aniquilació de qualsevol que gosi qüestionar l’autoritat moral autoproclamada. –Faig una pausa perquè em quedo sense aire entre tant greuge–. Volen matar els dissidents perquè els dissidents són una alteritat perillosa. No respecten el relat oficial, gairebé mai. Si vostè fos català avui, no l’exiliarien a Suïssa. L’exiliarien a la irrellevància, que és una forma d’exili molt més cruel perquè no té paisatge ni postals ni llac Léman. La TV3 no el convidaria a cap programa. Els festivals de cinema el boicotejarien en silenci, amb aquell silenci institucional que no deixa empremtes digitals. I la Generalitat li negaria la Creu de Sant Jordi perquè, segurament, hauria dit alguna cosa políticament incorrecta sobre el tortell de Reis, l’horari dels comerços, o el gènere gramatical d’algun substantiu.

Chaplin riu. No és una rialla alegre. És el riure d’algú que reconeix un patró que havia esperat no tornar a veure i que acaba de constatar que és immortal.

—Almenys jo sabia contra qui lluitava –em diu finalment.

—Aquest és exactament el problema –li responc–. Vostè tenia un enemic amb cara, amb nom, amb despatx i amb nòmina. Hoover. Mc Carthy. El meu enemic és tothom i no és ningú a l’hora. Es diu Tamenblish i té ricito jerezano. Però estic descobrint una cosa pitjor: que és també un estat mental col·lectiu. Una infecció. Cada vegada que algú prem el botó de retuit per linxar algú des del sofà, s’està convertint en el braç executor del sistema sense saber-ho, i el pitjor és que ho fa convençut que és un acte de justícia. Han aconseguit que la repressió sigui voluntariat.

S’aixeca lentament, amb la dificultat dels cossos que han carregat massa pes durant massa temps. Agafa el bastó. Em mira una última vegada.

—Bona sort, fill –diu. I en aquelles dues paraules hi ha tota la compassió d’algú que sap que desitjar bona sort no servirà de res. Però que tampoc té res millor a oferir.

S’allunya pel camí amb la seva caminada característica, els peus oberts cap enfora en l’angle inconfusible que el món sencer va aprendre a estimar. És una imatge còmica i és la derrota absoluta, que de vegades són la mateixa cosa. S’allunya cap a la seva mansió, on l’Oona –la seva dona, l’àncora del final de la seva vida– va haver d’amagar bitllets de banc que abans havia cosit al folre del seu abric per salvar la fortuna familiar de les garres d’un estat que l’havia declarat enemic per decret.

Miro com en Charlot desapareix entre els pins, una silueta que, per culpa de la dictadura del temps, és alhora ridícula i devastadora. I penso que la distància entre el geni i el marginat, en aquest món, és d’un sol tuit en el moment equivocat.

—No tinguis tanta llàstima d’ell, Castellón. Ell encara va tenir sort.

Em giro sorprés. Qui em parla? Al banc que Chaplin acaba de deixar buit hi ha un home d’uns seixanta anys que no hi era fa trenta segons, com si el lloc hagués tingut una reserva prèvia. Va vestit amb un tratjo de lli impol·lut, una talla més ample, d’aquells que no s’arrugen perquè la roba cara ha après que arrugarse és de pobres. Porta un rellotge que podria pagar la hipoteca d’un pis que no tinc de noranta metres a l’Eixample. Una expressió facial que exhala una fatiga existencial profunda, de no haver dormit per culpa de saber massa coses sobre com funcionen realment les coses.

—Qui és vostè? —li pregunto.

—Diguem que soc un ex-CEO d’aquesta gran empresa que tenim aquí darrere –assenyala la seu de Nestlé amb un gest lent, gairebé nostàlgic, amb certa recança–. Fins fa poc, jo era el rei del mambo en el mercat dels derivats lactis. Ara soc un error de sistema. –Fa una pausa milimètrica–. Sóc un segell fosc.

Em quedo glaçat. No per la frase, sinó per les dues paraules específiques amb les quals l’ha acabada. Les mateixes dues paraules. Les meves.

—De què coneix vostè el Segell Fosc? —li pregunto. La meva veu té un to que no havia sentit en mi en tot el viatge: inquietud genuïna, sense ironia de protecció.

Ell no respon la pregunta. Fa el que fan els que saben més del que diuen: continua parlant com si no hagués sentit res.

—En Chaplin es pot permetre sentir-se una víctima. El macarthysme era un monstre amb cara i ulls, amb adreça postal i targeta de visita. Se li podia posar nom, se li podia plantar cara, i quan guanyaves contra ell tothom sabia que havies guanyat. –Mira el llac amb l’expressió de qui busca una resposta que sap decisiva–. Però el que teniu vosaltres ara, aquesta cancel culture de disseny, és infinitament més perversa. Perquè el Tamenblish és tothom i no és ningú. I el que és tothom no es pot derrotar perquè no hi ha enlloc on apuntar.

Torna a dir un nom que conec. Tamenblish. Amb solvència. Com si portés anys coneixent-lo. Com si conegués els meus pensaments. O potser simplement perquè aquest paio amb gomina és més omnipresent del que penso.

—Al segle XXI –continua–, l’establishment ha trobat la tècnica definitiva: l’anonimat democratitzat. Ja no cal un Hoover en un despatx fosc dictant ordres a agents amb impermeables. Ara l’establishment és un estat mental col·lectiu. Una infecció que es replica sola. Cada vegada que algú prem retuit per linxar algú des de davant de la tele, s’està convertint en el braç executor del sistema amb la convicció absoluta que és un acte de resistència i llibertat. Han aconseguit el que cap dictadura de la història havia aconseguit: que la repressió sigui un acte de participació ciutadana voluntària i entusiasta. –Una pausa–. No és el judici del telenotícies. Es el judici del “què diran”.

M’ensenya el seu telèfon. A la pantalla, una captura de premsa internacional, sembla la portada del Financial Times, pas mal: un executiu abraçant algú en un concert. El titular: Escàndol al món corporatiu.

—Jo em vaig abraçar a algú en un concert de Coldplay –diu, amb la sequedat de qui ha explicat la seva sentència de mort tantes vegades que ja no li surt entonació–. No era ningú del meu consell. No era la celebració d’una fusió ni un contracte signat. Era un abraçada en un concert de Coldplay, res més. Però la xarxa va decidir que era un monstre. Però abans algú, potser Tamenblish, va sentenciar que ho era. –Guarda el telèfon–. El macarthysme et feia sentir un heroi o un màrtir. La cancel·lació digital et fa sentir un estúpid. Et fa pensar que tu tens la culpa, que potser has estat un imbècil per no haver llegit el manual invisible de la puresa moral que reescriuen cada hora sense notificar-ho a ningú i sense que ningú demani explicacions sobre qui té el dret de reescriure’l. Sap quantes vegades m’he preguntat perquè vaig donar-li aquella abraçada? Milers. Però per més que intento processar-ho, només em surt una resposta, la que ningú en el món vol escoltar: perquè l’estimava, així de senzill.

En aquell moment, el mòbil em vibra a la butxaca.

El primer missatge és un WhatsApp. El llegeixo. El rellegeixo. No l’hauria de rellegir però el rellegeixo una tercera vegada per si la tercera vegada diu una altra cosa. Que evidentment no diu.

“Tu ets el Segell Fosc, Castellón. Ho sento, però haurem de deixar el que teníem entremans. Fins més endavant. No me la puc jugar, saps?”

El nom del remitent no l’escriuré. Les persones que saben el que passa, el que això significa, saben que no és important el qui. Saben que el que és important és el moment en que aquest “qui” t’ho diu. El precís moment en que t’ho diu. Quan ha passat allò. Les que, pel contrari, no ho saben, no necessiten saber-ho per entendre que, de vegades, les frases que més mal fan no les escriu ningú especialment malvat. Les escriu algú que té por. I la por, quan és l’altre qui la té, és el pitjor dels arguments i el més irrebatible de tots.

L’executiu de Nestlé mira la meva cara i no diu res. No li cal. Reconeix l’expressió.

Però abans que pugui trobar alguna cosa a dir, el mòbil torna a sonar. Un cop. Deu cops. Cent. Una allau de notificacions que converteix el telèfon en una cosa viva i hostil, com si algú hagués obert una comporta i l’aigua fes pressió per tots els costats.

—Què passa? –pregunto, i la meva veu ja no és la mateixa que tenia fa cinc minuts.

—Sembla que el mecanisme que t’acabo de descriure –diu ell, amb una calma gèlida d’aquella que ve de ja no tenir res a perdre– s’ha posat en marxa.

Obro Twitter, o com collons es digui ara, que li canvien el nom cada dos anys com si el nom fos el problema. Un tuit meu de fa deu anys s’ha tornat viral. Deu anys. Algú –amb molt de temps, molta dedicació i una vida interior que preferiria no imaginar– l’ha rescatat de les profunditats del meu historial per usar-lo com a prova de la meva demència moral o de la meva complicitat amb el sistema o del que calgui.

El tuit deia, en tota la seva innocència criminal:

“Les xarxes socials són el nou futur de la comunicació.”

L’executiu de Nestlé deixa anar una riallada que ressona contra les muntanyes que encerclen el llac Léman. Seca, gairebé inhumana, un riure que no celebra res sinó que constata alguna cosa terrible amb la distància de qui ja no hi pot fer res.

—No me’n puc estar, Castellón. Deu anys després, el teu futur ha vingut a buscar-te per devorar-te. La teva pròpia profecia t’acaba d’afusellar.

Miro la pantalla. Els comentaris m’insulten, em cancel·len, em desitgen el pitjor amb una creativitat que, en unes altres circumstàncies i amb una altra víctima, gairebé admiraria. El Tamenblish col·lectiu ha dictat sentència usant les meves pròpies paraules com a corda per penjar-me, que és la forma d’execució més elegant que existeix: no cal ni posar-hi les mans.

L’establishment no m’ha expulsat d’Amèrica. No m’ha revocat el passaport com va fer amb en Chaplin. No m’he hagut d’exiliar a Suïssa. M’ha convertit en un pària en la meva pròpia terra, que és una forma d’execució molt més moderna i molt menys neta.

He llepat la toxina del gripau blau per fugir d’una festa que s’acabava, i m’he trobat cara a cara amb la cruesa de saber que la festa és a tot arreu i que no hi ha toxina que et porti prou lluny. L’exili no és aquest banc a Vevey, ni la mansió dels Alps, ni el llac Léman que segueix blau i indiferent com si res. L’exili és la teva pròpia bústia de notificacions a les tres de la matinada.

L’executiu s’aixeca, s’abotona la jaqueta de lli amb la parsimònia d’algú que no té pressa perquè ja no espera res, i em mira per última vegada.

—Benvingut al futur, Castellón –diu–. Espero que t’agradi la comunicació.

S’allunya cap al llac. No cap a la Nestlé, no cap a cap cotxe amb xòfer. Cap al llac, directament, com si tingués alguna cosa a dir-li o esperés que el llac li digués alguna cosa a ell.

Em quedo sol en el banc suís –el de fusta– que ha vist, en quinze minuts, tres formes de derrota que no s’assemblen en res i que s’assemblen en tot. El llac Léman segueix blau i indiferent, perfecte i fred, com fa mil anys i com farà mil anys més quan tots nosaltres haguem desaparegut de les pantalles i de la memòria i dels fils de Twitter.

Jo, amb el mòbil cremant-me a la mà, entenc que a partir d’ara soc, oficialment, un fantasma digital.

El segells, foscos o no, no són fàcils d’esborrar. El meu comentari sobre Twitter de fa deu anys tampoc. S’ha fet viral. I el que es fa viral, en aquest món, no pertany ja a ningú: pertany a la bèstia. I la bèstia, em recorda a algú que reconec massa bé: un massa morè per no ser encara estiu i massa engominat per ser tan d’hora.

Miro l’horitzó del llac. Entre l’aigua i el cel, crec veure una silueta amb els peus oberts cap enfora i un bastó de canya que no aguanta el seu propi pes.

O potser és que la toxina del gripau blau, avui, lluny de fer-me viatjar, m’ha portat massa a prop d’una cosa real.​​​​​​​​​​​​​​​​ Potser ni he llepat; només he pensat que ho feia.